Els destinataris de la propaganda republicana governamental van ser pràcticament els mateixos durant tot el conflicte. Només es va modificar el to de les campanyes. Durant els primers mesos, la propaganda es va adreçar fonamentalment a la reraguarda i als combatents republicans.
Així, d’una banda, a la població que va restar a la reraguarda se’ls donaven a conèixer les declaracions governamentals i els manifestos del Front Popular. D’entrada, se’ls va plantejar el tema de la defensa de Madrid -“Madrid debe ser y será la tumba del fascismo”- i la unificació del poder –“Ganar la guerra es someterse a la dirección de un solo Poder”.
D’altra banda, als combatents, se’ls va presentar la guerra com l’oportunitat de lluitar pels seus propis interessos, per un govern que ells havien escollit i per formar part de la història.
Posteriorment, les derrotes republicanes es van anar minimitzant i es va posar damunt la taula la possibilitat d’un acord de pau. És un fet que va culminar en els Tretze Punts de Negrín, l’abril de 1938, i que va perdurar fins al final de la guerra. Es començava a assumir la victòria franquista i s’intentava que la derrota republicana fos el menys penosa possible.
L’àmbit internacional, va centrar bona part dels esforços a defensar la causa republicana a l’exterior. Va topar amb una dificultat, però: el pes cada vegada major dels comunistes i de la Unió Soviètica en el bàndol republicà, a més de la persecució religiosa, i la conseqüent imatge que tot això transmetia.
Des del principi de la guerra i fins el cop de Casado, va ser el Partit Comunista qui va marcar l’orientació propagandística amb conceptes com Partit Únic, defensa de la República, comandament únic, industria de guerra i disciplina. Eren uns comunistes que ja tenien experiència en la gestió de la propaganda, gràcies a la qual van aconseguir mantenir una moral de guerra i convèncer els madrilenys de la seva victòria.
Va ser el Partit Comunista qui va marcar l’orientació de la propaganda republicana espanyola
En els dos bàndols i per a diversos destinataris, es van difondre les atrocitats de l’enemic, una pràctica ja endegada durant la Primera Guerra Mundial. Es van utilitzar les declaracions de presoners o evadits del bàndol contrari i els documents de l’església; i es ridiculitzava l’enemic en una propaganda considerada ingènua, simple però insistent.
A partir de l’abril de 1938, amb l’inici de l’ocupació de Catalunya, van sobresortir dos temes: la petició d’ajuda a les democràcies occidentals o al proletariat mundial i la resistència republicana.
El llenguatge de la propaganda republicana
El llenguatge, com en tota propaganda, va ser cabdal. La denominació oficial en el camp republicà dels dos bàndols va ser ‘lleials’ i ‘insurgents’.
A banda, durant el conflicte van entrar en joc grans conceptes dicotòmics com odre/revolució; blaus/rojos; ateisme/religió; moviment nacional/moviment soviètic; justícia/injustícia; guerra/pau; càstig/perdó. Gemma Iglesias ha analitzat els quatre camps semàntics als quals pertany el lèxic utilitzat:
- Religió, amb conceptes com Cruzada, ànimes, fe, Providència, Déu, cristià, gloriós, pecat i màrtir
- Medicina, amb termes com extirpar, sang i
- Exèrcit, amb idees com Pàtria, bandera, imperi, soldat i obediència.
- I Política, amb el marxisme, comunisme, socialisme, democràcia, feixisme o la denominació caudillo.